A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.

Oh, que cansat estic de la meva co-varda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret”, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort.

Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

[Octubre] Salvador Espriu (1913-1985)